El dúctil secret de la matèria

El dúctil secret de la matèria. Penetrar en la matèria i seguir trobant matèria. Abraçar la seva capa, el seu nucli, estudiar les seves tonalitats i la seva densitat, demostrar-se a si mateixa que és versàtil i sorprenent. Embolicar-se en el seu cos i que et manqui l'aire, ballar amb el moviment dels seus electrons i circular mitjançant carícies, orbitar la pell, ensopegar en les pigues i les imperfeccions. Setinar la intenció, falsejar l'acabat.

Confiar en lo tangible. Confiar en els títols, el treball, els historials, el currículum i l'entrenament. Confiar en la projecció de tot això, en l'escultura que forma, en l'exemplar que construeix, exemplar capaç, exemplar complet, exemplar material, exemplar trencaclosques. Exemplar amb secret incorporat. Cerca del secret.

Però aquest secret es pot palpar, es pot comprendre més enllà de l'olor i les al · lucinacions. La poesia com a resposta immediata a la investigació, a la recerca a l'excavació, al buidatge i la deconstrucció, al secret. Com a resposta metafísica per efecte i, física per, defecte de, transmissió, de trànsit, eh aquí la prova.

Física per efecte, per efecte calmant contra el dolor, contra el incomplet. Física com a peça tangible i clau contra l'enonsament de l'exemplar. Poesia com a pilar, com a nucli, o millor, com argamassa imprescindible per a aquesta escultura absurda de lo tangible, dels títols, de la feina dels historials el currículum i l'entrenament.

L'honestedat de la pluja sobre el cap. El tràmit de l'engany en sec. Observar com s'evapora la veritat quan un sol castiga. S'esfuma, sense cap compromís, després d' humitejar la terra i fer-la fang.

Fer que succeeixi una cosa extraordinària, això diuen que és poesia, i extraordinari és tocar el que sembla que no existeix, tocar l'energia, gestionar l'energia, com fang per modelar, i capbussar-se en fang, tocar fons i gairebé ofegar i emergir, manejar i que d'aquí surti poesia, convertir en escultura aquest material infame.

Es pot resoldre com una cosa amb ordre, intentar fer esquemes. Intentar agafar aquest embull de les paraules i estirar el fil. Puc amuntegar més els conceptes i formar una massa corpòria que llançar sobre els caps. Pot no ser en absolut corpòria i que aquesta massa verbal de paraules provoqui el mateix mal de cap.

O puc tractar de trobar el secret de l'intangible, sobre el material:

Trobar els segles, en la brutícia de les façanes de pedra, en els seus cops i defectes.
Trobar els anys al front de la meva àvia
Trobar els dies a l'ombra de la fusta
Trobar els minuts, en la paraula parlada

Encara que de nou es barreja el corpori i el que simplement ocupa un temps.

Què ocupa la poesia?

Un paper doblegat, un llibre, una biblioteca, 4,3 mb?
Ocupa un cor, uns pulmons, un cendrer, una plaça de tren, un individu.
Ocupa, s'allotja, dura, perdura?

Espai o temps? Com és el secret. Secret dúctil, durable. Poesia és el secret.

Aquest text el vaig escriure a partir del vers "El dúctil secrete de la matéria" de Gemma Gorga , amb motiu de la meva participació a la Taula de Joves Poetes del Centre de Dona i Literatura de l'UB el 18 de novembre de 2010